Nick Cave & Grinderman & Bad Seeds

Ja gairebé el tenim aquí, el segon disc de Grinderman –projecte alternatiu de Nick Cave i tres integrants dels Bad Seeds- sortirà a la venda el proper 13 de setembre. Parlar d´un disc que encara no s´ha pogut escoltar és, per raons òbvies, arriscat i probablement equivocat. En tot cas, a jutjar pel single Heathen Child, l´esperit gamberro, instrumentalment simple però caòtic i les lletres a mig camí entre la perversió i la psicosi, tornen a ser l´essència i la columna vertebral del projecte.
No vull enganyar ningú, jo el compraré, diguem-ne col•leccionisme, malaltia o reconeixement a una carrera que ja supera el quart de segle, però n´espero més aviat poc. Més enllà de la curiositat i l´entreteniment passatger Grinderman aporta res o molt poc a la carrera d´en Cave i els Bad Seeds, de fet, si ho considerem amb una mica de malícia, la millor cançó de Grinderman no cridaria l´atenció –més que per la seva estridència- a cap treball d´en Cave i les males llavors. Bàsicament perquè l´esperit primari i neuròtic que mencionàvem no representa cap novetat, és un tret característic i present a l´obra de Nick Cave & The Bad Seeds, des de Tupelo fins a Babe I´m on Fire passant per l´extraordinària fusió de soroll i bellesa, mala llet i lirisme, d´àlbums com el Let Love in. El problema, però, és que els presumptes excessos verbals i sonors de Grinderman no van –ni de lluny- acompanyats de la solidesa i l´emoció a les quals ens tenen acostumats l´australià i els seus companys.
Sigui com vulgui, allò que personalment em resulta inquietant és la impressió que el projecte artístic que representent Nick Cave & The Bad Seeds ha estat d´alguna manera “segrestat” per Grinderman. La sonoritat del darrer àlbum dels primers -Dig, Lazarus, Dig!!!- i el comiat de Mick Harvey –ànima i direcció musical dels Bad Seeds des del seu origen- apunten en aquesta direcció. Naturalment no resoldrem la incògnita fins que tinguem ocasió d´escoltar un nou treball de Nick Cave & The Bad Seeds, el primer sense Mick Harvey, veurem fins a quin punt enyorat. Convé recordar que el comiat de Blixa Bargeld -2003- ja generà una primera incògnita sobre el futur dels Bad Seeds, però el primer i excel•lent treball del grup –The Lyre of Orpheus, Abbatoir Blues- sense la participació del guitarrista berlinès ajudà a digerir la seva absència.
No cal dir que el talent d´en Cave -i els músics que l´envolten- és d´una solvència incontestable, a banda tot artista té dret i quasi l´obligació de buscar nous angles i perspectives des d´on expressar-se, més encara amb 30 anys de carrera a l´esquena. Però potser per això mateix segons quins experiments poc aclarits i reeixits a nivell artístic resulten tan decebedors.
Al record però, hi tinc el darrer i magnífic concert d´en Cave –acompanyat només d´en Warren Ellis i en Martyn Casey- al Casino de l´Aliança del Poble Nou el passat 24 d´octubre.