The Break. Un encert

Fa ja gairebé deu anys, en el comunicat mitjançant el qual Peter Garrett s´acomiadava de Midnight Oil, la resta dels seus integrants (Rob Hirst, Jim Moginie, Martin Rotsey i Bones Hillman) manifestaven la seva intenció de seguir col•laborant en futurs projectes. Dos anys més tard (2004), en la biografia del grup a càrrec del periodista Mark Dodshon, aquest assenyalava que en Rob, en Jim i en Martin ja s´havien reunit i fins i tot enregistrat nou material del qual, finalment però, res en transcendí. Per la seva banda, en Bones retornà a Nova Zelanda i poc després es traslladaria als Estats Units on resideix actualment.

Però de fet, des de la dissolució del grup, amb major o menor regularitat en Martin, en Rob i en Jim no han deixat de col•laborar. Sense anar més lluny, els dos primers participaren activament al primer disc en solitari d´en Jim i la guitarra d´en Martin aparegué a diferents projectes d´en Rob com ara els Ghostwriters i The Angry Tradesmen. A banda tots tres han posat la seva experiència i talent al servei d´altres grups i solistes.

Finalment però, fa cosa d´un any i mig, els tres músics començaren a considerar seriosament la possibilitat de formar un nou conjunt per a fer realitat tant la seva promesa com els seus anhels. Acompanyats del baixista Brian Ritchie (de Violent Femmes) passaren a l´acció i després d´actuar en un parell de concerts benèfics presentant algunes peces inèdites, iniciaren amb gran discreció la recerca de vocalista. Aviat, però, la recerca els semblà forçada i artificiosa així que decidiren tirar ben dret pel camí de la música instrumental. Al meu parer, una decisió intel•ligent i honesta. Sense cap dubte, els hauria resultat senzill de trobar un cantant prou decent i treure al mercat un disc amb un parell de singles ben potents que la premsa hauria presentat com la flamant reencarnació de Midnight Oil. Els seus concerts però s´haurien omplert de nostàlgia, comparacions i mirades enrera.

Hauria estat senzill i ben legítim. Però, sortosament, el camí triat no fou aquest i així arribem a la formació de The Break i a la recent sortida al carrer del seu disc The Church Of The Open Sky: rock instrumental d´inspiracions tant diverses com la cultura Surf, The Shadows i les bandes sonores de Morricone, tot plegat filtrat per l´exclusiu sedàs dels qui foren, durant més d´un quart de segle, els cervells i la ploma de Midnight Oil.

Enregistrat a l´estudi d´en Jim i editat pel petit segell Bombora, The Church Of The Open Sky és un disc valent, incomformista i la prova que, després de tants anys, en Jim, en Martin i en Rob mantenen una química única i excepcional tant en l´àmbit personal com musical. Aquells que desconeixen l´obra de Midnight Oil però estimen el rock, poden acostar-se a The Break amb alguna cosa més que garanties. Només cal que, entre d´altres, deixin sonar l´estridència western de Cylinders, la psicodèlia melòdica de Winki Pop o l´escomesa elèctrica i solemne de Five Rocks.

Quant als fans de Midnight Oil, aquests trobaran en The Break remiscències de peces instrumentals com Weddingcake Island o Gravelrash, però per sobre de tot, gaudiran de l´atreviment, l´èpica i, cal dir-ho un altre cop, el talent de Rob Hirst, Martin Rotsey i Jim Moginie amb la valuosa aportació de Brian Ritchie.

El temps dirà si aquest és el primer treball d´una nova carrera o bé l´única manifestació discogràfica de The Break. No sabem, per tant, si es tracta d´un projecte a curt, mig o llarg termini. Amb els Oils mai se sap. Mentrestant gaudim-ne!