Lluitant contra la temptació de començar amb qualsevol treball de Midnight Oil, encetem aquest “any de propostes oceàniques” amb el disc “Feeding the Gods” (2001) de Tim Finn, i destaquem ja d´entrada que, en el que serà una constant d´aquest llistat, cap dels dos, ni àlbum ni artista, rebran mai el reconeixement que mereixen.La trajectòria artística de´n Tim Finn és llarga i prolífica (tant pel que fa a treballs en solitari com a col·laboracions de tota mena) però també podríem dir que erràtica. De la seva carrera se´n coneixen bé les etapes amb major impacte popular i comercial: els seus inicis com a líder fundador de Split Enz, (grup pioner de l´escena rock a Nova Zelanda), el seu pas breu però destacat per Crowded House (en Tim signà amb el seu germà Neil la composició de força peces del àlbum “Woodface”) i més darrerament l´exitosa col·laboració dels dos germans com a Finn Brothers.
Però de la seva carrera en solitari, amb tantes llums com ombres, no se´n sap gaire cosa, en part, tot s´ha de dir, per la seva indefinició com a proposta de pop-rock, on el talent d´en Tim no s´ha vist sempre reflexat en treballs de prou qualitat i solidesa, però val a dir que la premsa, la indústria discogràfica i potser el públic en general li han/hem donat l´esquena de manera quasi sistemàtica i força injustificada.
Sigui com sigui, “Feeding the Gods” és parada obligatòria en la seva discografia i en la nostra discoteca. En aquest treball hi trobem un Tim Finn més rocker que mai, potent i versàtil, al servei d´unes composicions ben originals, vestides amb guitarres contundents i reeixides en la recerca de l´equilibri entre ritme i melodia. De tot plegat en gaudireu plenament en peces com “Songline”, “I´ll never Know”, “Commonplace” o “Incognito in California”, (aquesta darrera composada per en Phil Judd, company d´en Tim a Split Enz) on el nervi i el dramatisme de la veu d´en Tim llueixen com mai abans.
Per últim dir-vos que aquest no és un disc que trobareu a qualsevol botiga de música de la cantonada, però si persevereu una mica no us costarà de trobar.
1 comentari:
Acabo de llegir la teva primera crítica i m'agafa a la sisena cançó, una cançó tranquila al costat del record que tinc de les primeres, després d'haver-les escoltat per per primera vegada (valga la redundància).
Després de Sawdust And Splinters, em sorprèn agradablement la número 7: Dead Man, amb el canvi de ritme i volum que fa al cap de pocs acords d'haver començat.
M'agradaria que tots els músics ausies i kiwis entenguéssin el català i poguéssin llegir el que penses de la música que fan!!
Publica un comentari a l'entrada